No dubtis que t'estimo

No dubtis que t'estimo.
Potser l'ofici m'envaeix de vegades
i, cercant idees llunyanes i arremolinades,
perdo la veu, se m'apaga la gana,
se'm fa grisa la mirada.

Potser alguns dies no t'abraço,
em deixo caure i el somriure, me l'empasso.

Potser, perdona'm!,
t'ho dic sense convenciment,
sense força, covardament.

Però no ho dubtis mai, que t'estimo.
No dubtis que el sol crema, com el glaç,
que l'oceà és fosc, però està habitat,
que tot el que hi ha quiet a terra gira
i que, passi el que passi, vida,
t'estimo.